Com a país exòtic
no té cap interès per la seva proximitat, però he cregut interessant,
analitzant els temps de reivindicació nacional que corren, descriure la
realitat que vaig viure a Andorra. Després, cadascú, que consideri si és assimilable
al cas català o no. Jo voldria que no.
Andorra ocupa un
territori que, mantenint la densitat de població de les valls pirenaiques veïnes, hauria de tenir uns 5000 habitants i actualment supera de llarg els 80.000hab. Un
país que va viure del sector de la banca (blanqueig de diner negre) molts anys,
el que li va permetre crear unes infraestructures comercials i turístiques i que
actualment explota amb èxit.
Jo vaig treballar
un any sencer allà, cap al 2000, en plena efervescència constructiva. Hi vaig sovint
per feina, doncs sembla que el seu creixement no té límits.
Aquesta ebullició
comercial, turística, financera ha conferit unes estructures d’estat molt
sòlides però de gran influencia privada. Hi ha multitud de Consells format per
funcionaris i empreses privades. Però l’aspecte on és realment pobre Andorra és
el social.
