El Senegal: Esclaus i guerrillers

Del viatge al Senegal, ja fa deu anys, el que més recordo és el pensament que hauria de tornar amb els meus fills quan aquests fossin prou grans per entendre la situació de la gent al tercer mon. És curiós perquè llavors encara no tenia fills. Suposo que és normal aquest impacte doncs era el primer país veritablement subdesenvolupat que visitava.

El Senegal és un país bàsicament dividit en desert a la meitat nord i selva a la sud. El litoral presenta un clima suau que ha causat l’assentament humà des de sempre amb ciutats colonials com Dakar o Saint Louis. Dins el Senegal, tot resseguint el riu Gambia hi ha un estret país amb el mateix nom. Per la forma allargada de Gambia, la gent d’allà diu que el Senegal és un home que es menja un plàtan.  

Independent de França des de 1960 (juntament amb Mali), es va ajuntar amb Gambia el 1982 creant una confederació fallida que va ser dissolta poc després. Des de llavors, la regió al sud de Gambia anomenada Casamance, es van enfrontar al govern en forma de guerrilles. L’any que vaig estar jo ens van prohibir visitar aquella zona del país. A finals d’any, el president va signar un tractat de pau amb les faccions separatistes de la Casamance.

Aquesta pacificació del país ha estat molt important doncs el país viu del turisme, principalment de costa i provinent d’Europa. Suposo, o vull suposar, que actualment l’economia i la societat senegalesa ha madurat i es beneficia del turisme, perquè al 2004, d’occidentals se’n veien pocs i érem sobrevalorats.

Com si haguessin despertat d’una dura travessa pel post-colonialisme, es veien els primers turistes, francesos, belgues i holandesos, com diamants amb cames. És paradigmàtic, doncs els diamants els oferien el seu país. Així, tot i disposar de recursos naturals abundants, els nuclis de població es concentraven al voltant dels centres turístics, en una clara mostra de dependència històrica a l’home occidental. És dur de dir-ho però aquesta va ser la meva impressió.

I és que el Senegal era el port d’Àfrica on s’exportaven els esclaus cap a Amèrica, principalment als segles XVII i XIX. Vaig poder visitar la fortalesa de l’Illa de Gorée, on es classificaven els esclaus segons edat, sexe, pes.. Diuen que el Nelson Mandela es va desfer a plorar en una visita que va fer poc abans.

En fi, espero que hagi canviat a millor el país i que ho pugui comprovar aviat.. i amb els meus fills.