Xile és amb diferencia el país sud-americà més europeu
en l’actualitat. Per clima, per paisatge urbà, per la gent, per tipus de
comerços… qualsevol diría que es troba a Valencia o a Madrid. L’adaptació és
total i moltes vegades oblides que estàs a 14h de vol a Barcelona de distancia.
Això a la part central del país, entre Concepción
i Vallenar, on s’hi concentra el 80% de la població, perquè com diu l’eslògan
del país Xile és un país extrem. La part més estreta del país, a Illapel, on jo estava instal·lat,
només tenia 50kms d’ample, quan la longitud de costa és de 6500km. Així doncs, res a veure el nord amb el sud,
com tothom sap.
Com a anècdota política, explicaré que el
temps que vaig estar, abril del 2015, la presidenta Bachellet, que per cert estava en un moment
de popularitat molt baix, acabava
de presentar la reforma constitucional més gran des de la dictadura (de fet, podem parlar d'un nou procés constituent) en la que,
entre varies mesures, es reduia molt el numero de diputats i aquests passaven a
ser representants de les diferents regions del país (unes 16, sinó recordo
malament).
El propietari de l’hostal on estava allotjat, era familiar d’un diputat representant
de la regió de Choapa al parlament central, també socialista i recent escollit. Li va fer
il.lussió que fos candidat socialista al meu poble i li va passar el meu telèfon
al diputat doncs m’havia de trucar per trobar-nos a Santiago l’últim dia d’estada.
No em va trucar llavors.
Dos dies després de les eleccions municipals de Cabrera vaig rebre una trucada de Xile, era el diputat que em donava ànims de cara a
les eleccions. Quan li vaig dir que ja havien sigut i que havíem entrat a
l’ajuntament, va cridar com un boig d’alegria. Em va dir que ho celebraríem
quan tornés a anar.
El mateix propietari de l’hostal, un dia que
tenia molt mal d’esquena, em va dir que si volia cridaria un fisioterapeuta
amic seu, per arreglar-ho. Li vaig dir que si i en menys de 20 min tenia un
home d’uns 70 anys vestit amb polo i pantalons de pinza a la meva habitació.
Després d’uns moments de estranyesa per les
preguntes que em feia vaig entendre que en realitat era un curandero típic dels
andes (fins i tot cantava en idioma quetxua) a qui li anaven molt be les coses
i vestia amb elegància.
Curar, no em va curar res, però vaig riure
molt
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada